EL PEIRÓ D'ALMENARA
LA CREU DE TERME D'ALMENARA
Els "peirons",
"prigons" o creus de terme són monumentals creus de pedra, alçades amb
profusió en la Baixa Edat Mitjana en les terres de la Corona d'Aragó.
Habituals en el nostre paisatge valencià, configuren en la nostra província
un atractiu estudiat de manera parcial per alguns investigadors. Realitzades
en pedra calcària,
van ser els seus autors modestos "mestres de creus".
En la comarca de la Plana, si bé les seues poblacions
van comptar en el seu moment amb nombrosos peirons,
i fins a principis d'este segle XX han format part del nostre paisatge
rural i urbà, en l'actualitat les restes d'aquella rica herència són
molt escasses.
Es compta amb abundant material fotogràfic que ens
revela l'aspecte primitiu de les creus - Arxiu Mas, fotografies de Sarthou,
fotografies de particulars, anteriors totes a la Guerra Civil -, amb
documents d'arxiu que les descriuen i el que és més important, amb restes
originals encara significatives. Materials tots estos que ha de permetre'ns
reconstruir esta part, tan maltractada, del patrimoni.
El nombre més gran de peirons s'esculpix en el segle XV,
època de benestar social i econòmic en l'antic
regne. Les diferents poblacions competixen entre si en el finançament
d'estes devotes estructures, reflex de la seua espiritualitat i de l'acceptació
en les seues terres de la fe cristiana, afirmació no exempta de sentit
en una regió amb un elevat percentatge de població morisca. Açò és,
sense cap dubte, el que ha determinat que una de les ubicacions més
habituals dels peirons siguen l'entrada i l'eixida dels pobles.
Al costat d'este desig col·lectiu d'afirmació religiosa
va haver-hi altres diverses raons que van justificar altres tantes ubicacions
de les creuts: delimitar el terme d'un poble, l'espai sacre d'un santuari
o commemorar alguna data d'interés local - alguna visita important,
una desgràcia natural com puguen ser inundacions o epidèmies. En la
majoria dels casos els promotors van ser els propis consells municipals,
si bé també apareixen documentats com finançadors de peirons
diversos particulars, generalment de folgada posició econòmica. Posteriorment,
esta interrelació entre les creus i l'entorn rural els ha atribuït a
estes una labor benèfica sobre camps i collites. Finalment, no estan
exempts els peirons del sentit exorcista propi del signe de la creu,
de gran interés en una societat tan supersticiosa com és la rural, en l'Edat Mitjana i
també en l'Edat Moderna.
Els diferents elements del peiró són els següents:
una graderia, de dos o tres escalons circular, quadrada o poligonal; una basa,
la secció de la qual sòl correspondre amb la de la graderia; la canya o
fust, habitualment circular o octogonal, a vegades decorat amb estries, i recorreguda en
el seu interior fins a afonar-se en la graderia per un eix de coure
cridat "ànima" la funció del qual consistia a entrellaçar els diferents
elements de la creu; la macolla o capitell, de diverses
formes, decorat o no amb ornamentació escultòrica; i finalment, la creu
pròpiament dita, on es concentra la decoració i que evoluciona des de
la traceria gòtica fins formes més depurades. El més seductor dels peirons
és l'equilibri de les seues proporcions, l'equació que relaciona unes
parts amb altres, fent que el conjunt oferisca una visió harmònica,
clarament identificable en la distància. A la d'Almenara li falta un
tram de la columna.
La decoració escultòrica, de reduïdes dimensions a
causa de limitat espai que atorga el suport, es caracteritza per la
tosquedat de les seues formes i l'avorrida reiteració dels seus elements
iconogràfics. Concentrats exclusivament en la creu i la macolla
desenvolupa sempre el mateix esquema distributiu:
- La creu: el Crucificat en l'anvers i la Verge en
el revers. En els peirons gòtics solen ocupar els extrems
dels braços de la creu dos xicotetes figuretes, moltes vegades no identificables.
Aquells que han pogut ser reconeguts pels seus signes iconogràfics solen ser sants
o apòstols. Completen la decoració àngels, querubins i motius florals
distribuïts simètricament.
- El capitell:
historiat les més de les vegades, presenta major varietat que la
creu. Rostres o figures de cossos sencers de sants, donants, apòstols,
evangelistes, personatges històrics, se situen en severes fornícules
o, el que és més habitual, al llarg d'un fris corregut. A vegades
la decoració figurada és substituïda per escuts heràldics - de la
vila, del donant, del regne - o pels símbols de la passió.
De fàcil lectura i senzilla realització, la simbologia
d'estes creus ens sorprén en ocasions amb elements iconogràfics de la
més pura tradició medieval. Els seus elements parlants són de gran neciesa,
degut amb tota seguretat a estar destinada la seua lectura a un públic
que assimilarà el missatge gràcies a la claredat i reiteració dels seus elements.
En la comarca geogràfica de la Plana s'han pogut trobar
creus o restes d'estes en les següents poblacions, de nord a sud, Borriol,
Castelló, Vila-real, Borriana i Almenara. A banda de les creus conservades
en pitjor o millor estat, documents al·lusius a estes fotografies de
principis de segle, l'única prova de les seues existència després de
les destrosses de la guerra del trenta-sis és, en molts casos, la memòria
col·lectiva de les generacions de major edat.
D'estil gòtic, consta de les habituals grades circulars,
una voluminosa basa també circular i de canya
octogonal que en la seua part inferior es transforma en quadrada. Les
fotografies mostren els encastos exteriors entre les diferents pedres
que componen la canya. La macolla poligonal
servix de suport a la meravellosa creu gòtica la qual, en la foto-Mas,
apareix trencada en la part superior de la seua espiga. La fotografia
mostra l'anvers de la creu, amb la figura del crucificat i altres dos
personatges en els extrems del braç horitzontal impossibles d'identificar.
Ja hem vist abans com en les creus renaixentistes i barroques és habitual
accentuar la intersecció dels braços de la creu per a produir una visió
harmònica d'esta. Ara, en el peiró d'Almenara, podem apreciar com en les creus medievals es busca el mateix
efecte accentuant precisament els quatre extrems.
De l'autor de la "Creueta" d'Almenara no
coneixem el seu nom al no disposar de documents de contractació.
Estos monuments estan protegits per la llei des de
1963 (Decret 571/63 del 14 de març, B.O.E. del 30/3/63).
Situada en el seu moment paral·lela al camí reial,
a l'eixida d'Almenara en direcció a Castelló i avui antiga N-340, al
costat d'una era, ara integrada en la zona enjardinada del recinte del
Centre de la 3ª Edat en la Plaça de la Constitució.
La base està composta per quatre fileres de pedres.
Sobre tres grades circulars s'assenta la voluminosa basa també
circular, de la que arranca l'octogonal canya.
La primera grada està formada per 17 peces, la segona per 11 i la tercera
per 8, tota elles de pedra
calcària i algunes de roig. El fust o columna octogonal,
compost de tres trams, segons es pot observar contrastant-la amb les
fotografies més antigues, (Arxiu Mas 1919, Sarthou Carreres), seriosa
d´1'65 m i ara li falta un tram d'aproximadament 35 cm. La creu
seriosa de 75 cm d'alt per 60 cm d'ample. El capitell és de forma de poliedre hexagonal. Destruïda en 1936, va ser alçada i reconstruïda
en 1939, sense la creu original i faltant-li un tram d'aproximadament
35cm. Substituint a la creu original es va inserir una creu de ferro
forjada pel ferrer local Manuel Pérez Rufanges.
La reconstrucció de la "Creueta" en Gres
artístic d'alta cocció, ha sigut realitzada a mà i decorada amb colors
naturals, segons model facilitat per la Direcció General de Patrimoni
Artístic de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana,
per l'empresa Revestiments Artístics Romar S.L. - Ros Marí Marco - d'Alboraya
(València).
El 23 de juny de 1993 tenia entrada en el Registre
de l'Ajuntament un escrit de Margarita Ramón Llopis, un escrit dirigit
al Regidor de Cultura proposant la necessitat de reposar la rematada
de la "Creueta", la creu de ferro que ara faltava, però millor,
després d'un estudi de les fotografies antigues existents, llaurar i
reposar-la en pedra amb el que el nostre patrimoni històricament i artísticament
guanyaria. Posteriorment un altre escrit de 15 de febrer de 1994 de
Rosa Llusar Gomis torna a insistir en el tema oferint la seua aportació
en el cas que es realitzara la restauració.
Pere Hormigos Sánchez
Gestor Cultural Ajuntament d'Almenara
Desembre 1999
GLOSARI:
CANYA: Fust d'una columna.
FUST: Cos principal d'una columna, que va des de la base d'esta fins
al capitell.
CAPITELL: Part superior que corona una columna, el disseny de la qual
caracteritza els diversos estils arquitectònics.
COLUMNA: Punt de suport de forma generalment ciclíndrica, de
molta major altura que diàmetre, que servix per a sustentar sostres
i bigues o adornar edificis i mobles. Es compon de tres parts fonamentals,
denominades basa, fust i capitell.
BASA: Basa o seient d'una columna o pilastra.
MACOLLA: Conjunt de fulls d'acant que ornamenten la part inferior d'una
columna o baluard.
ACANT: Planta silvestre o cultivada, el full del qual ha servit d'inspiració
a partir de l'arquitectura grega, per a motivacions ornamentals, especialment
aplicada als capitells.
PEDRA CALCÀRIA: Pedra de roca molt abundant en la naturalesa,
composta essencialment per carbonat de calç i altres compostos
impurs, íntimament mesclats.
PEIRÓ: Creu de terme col·locada a l'entrada d'un poble.
BIBLIOGRAFIA:
- "Los Peirones de la Plana" de
Víctor Manuel Minguez Cornelles, I Congrés d'Història
i Filogogia de la Plana, Nules, febrer 1988.
- Arxiu Mas. Barcelona, ref C-26882 (1919).
