ABANS SISTEMA DEFENSIU, ARA PATRIMONI A CONSERVAR
Les referències documentals més antigues
que es disposen sobre el castell d'Almenara són la Primera Crònica
General en la que es relaten les expedicions del Cid i un fragment del
geògraf àrab Al-Udri. Les dos daten de la segona mitat
del segle XI, és a dir al fi de la taifa de València i
a l'inici de la dominació almoràvit en la zona Est de
l'Al-Andalus. El text d'Al-Udri té la particularitat de ser l'únic
text geogràfic àrab que cita el castell d'Almenara. En
la Primera Crònica General, Almenara és citada com un
dels llocs que paguen tributs al Cid en 1090. El Cid percebia tribut
a més d'altres centres fortificats com Tortosa, Lleida, València,
Dénia, Morvedre, Sogorb, Xèrica, Albarrasí i Alpont,
per la qual cosa es podria deduir que Almenara era capital de districte.
En el segle XI, es coneix que Almenara era frontera
entre els estats taifes de València i Tortosa, depenent d'aquest
últim. La ceràmica trobada en el castell especialment
l'anomenada "califal" ens permet afirmar que l'origen del
castell va ser, almenys, en el segle X. No hi ha referències
estatigràfiques fins al moment que ens puguen aportar més dades.
En la Crònica de Jaume I o Llibre dels Fets
es narra la forma en què el rei va obtindre la rendició
d'aquest castell. De fet, és l'única font amb què
es conta per a conéixer este fet. El rei va fer un pacte amb
la comunitat musulmana per la qual li cediren les dos torres i l'albacar
del castell a canvi de terres, bestiar i vestits. També es van
comprometre a lluitar al costat del rei contra l'alcaid del castell
i la seua tropa estrangera. El rei va pujar al castell amb vint cavallers
i els seus escuders. El topònim d'Al-manara, "torre de senyals"
indica la possible funció del lloc tal vegada utilitzada per
la població del recinte fortificat pròxim de "El
Punt del Cid" que es remunta als segles VIII-IX, en plena època
emiral. El castell va ser conquistat per Jaume I en 1238 i venut en
1294 per Jaume II a Francisco de Pròixita per 200.000 sous, passant
a convertir-se en la residència d'aquesta casa noble els personatges
de la qual han exercit un important paper en la història, destacant
Juan de Pròixita que va salvar al Papa Benedicte XIII, assetjat
a Avinyó, Nicolás de Pròixita i Calataiud que va
saquejar Marsella i va obtindre el títol de Comte d'Almenara
i Olfo de Próxita, Almirall d'Aragó.
El castell d'Almenara controlava el pas obligat al llarg de la costa entre les planures de
Castelló i València i la ruta interior cap a Saragossa
a través de Vall d'Uixó i Morella, ruta principal
en època medieval que comunicava Aragó amb el litoral
valencià. La fortificació medieval s'emplaça en
l'allargat turó que domina la població actual i consta
d'un castell, que ocupa el centre del turó i dos forts torres
aïllades situades en els extrems del mateix. Una d'elles va ser
restaurada en el segle XIX per a ús de l'heliògraf. Segons
Forcada Martí, es tracta d'un castell montano, és a dir,
que té el seu assentament en terreny muntanyós sobre promontori
amb accessos entre 30é i 60é. De la Crònica de
Jaume I o Llibre dels Fets es deduïx que constava d'albacar amb
mesquita i el castell pròpiament dit. I també la existència
de les dos torres que flanquegen el castell (anomenades Bivalcadim i
Bergamuza), encara que la fàbrica d'aquestes era diferent de l'actual.
Els vestigis que existixen en a actualitat permeten
identificar quasi sense risc d'error l'albacar evocat en el text de
la Crònica: només pot tractar-se de la vasta plataforma
d'uns 4000 metres quadrats de superfície (120 metres de longitud
per 25 a 50 d'amplària) anterior al castell en el punt més
alt del conjunt fortificat. A més es troba en este albacar una
cisterna i segons el text reial una mesquita en què el rei establia
conversacions amb l'alcalde. Segons Pierre Guichard, tres elements bàsics
donen testimoni de l'existència d'un poblat sobre l'emplaçament
castral: la presència d'abundant ceràmica en superfície,
l'existència d'un tancament destinat a protegir el poblat i les
restes de construccions amb cisternes que resolen l'aprovisionament
d'aigua. Les tres circumstàncies es donen a Almenara sense que
se sàpia amb exactitud on va estar el poblat i la seua extensió;
encara que si que se troben les restes d'un poblat ibèric en
la vessant Sud-Est del castell. Conserva part del recinte exterior Nord-Oest,
on es concentren les principals defenses, de forma escalonada per ser
la zona més accessible i manté part del recinte principal,
amb construccions internes. Es troben restes musulmanes en el seu front
Sud, que està sobre la població actual, perquè
la construcció cristiana va aprofitar la fortalesa islàmica
en esta zona més elevada, encara que amb profundes transformacions
d'acord amb les noves necessitats. Està edificat en maçoneria
i va ser adaptat per a l'artilleria durant les revoltes de la Germanies.
De les dos torres que flanquegen el castell la més pròxima
a la carretera, potser anomenada Bergamuza, va ser restaurada per al
seu ús com a centre de comunicacions heliogràfiques al
servei del Ferrocarril. Estes torres eren anomenades Isabelines, perquè
el seu origen es remunta a temps d'Isabel II, temps en què es
porta a terme l'obra del ferrocarril que cobrix l'espai entre Sagunt
i Ulldecona, entre 1862 i 1865. A Castelló es va alçar
a més la torrassa de Sant Millán en Santa Magdalena de
Polpís per al dit fi (C. Pérez-Olagüe).
